Activitats

Excursió de la comunitat del Pi a Girona i al Monestir de Sant Daniel (02/04/2017)

El passat diumenge 2 d’abril, la nostra comunitat va fer la segona sortida del curs a la ciutat de Girona. Ens vam trobar a l’indret habitual de la plaça de Catalunya prou d’hora com per esquivar als participants de la cursa del Tall Britànic i evitar que la Guàrdia Urbana ens impedís la sortida, que prou de bòlit vam anar durant tot el dia, que només ens hagués faltat de començar-lo així!

Carretera i manta, doncs, els quaranta participants, aquesta vegada en un autocar nou de trinca, arribant a la llera del riu Onyar després de fer la paradeta obligada per esmorzar.

Només creuar el riu, i després de contemplar la postal més típica de la ciutat, amb les façanes de les cases pintades de colors vius, vam poder veure la Lleona, i els que van voler van poder fer el gest escatològic que els farà tornar algun dia a Girona. Seguidament, ens vam endinsar als carrers del Barri Vell i, passant pel darrere de Sant Feliu (o Sant Fèlix, com vulgueu) vam pujar fins la Catedral on ens esperava el nostre cicerone i company del Retaule, en Marc Sureda, amb qui vam visitar el claustre, vam gaudir de la contemplació del famós i barroc Llit de la Mare de Déu situat a la capella de l’Esperança i vam començar a fer un munt de paral·lelismes entre el Pi i la Catedral de Girona. En Marc ens havia de deixar per atendre els seus compromisos i el nostre arxiver particular, en Jordi Sacasas, va agafar-li el relleu i ens va fer més paral·lelismes amb el Pi, un munt d’interessants explicacions sobre el museu, sobre l’impressionant tapís de la Creació i després sobre la magnífica nau de la catedral i encara més paral·lelismes amb el Pi.

En sortir de la Catedral i de camí cap al restaurant, vam tornar a trobar en Marc Sureda que ens va acompanyar en la visita a Sant Feliu, primera catedral de Girona fins al segle X, que conserva bona part de l’edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques, la façana barroca i l’esvelt campanar.

Amb molta gana segons deia tothom (comprensible, doncs les visites i les rampes del Barri Vell ens havien maltractat una mica) vam tornar a travessar l’Onyar pel pont d’en Gómez, vam creuar la plaça de la Independència i vam arribar al restaurant. Aquí ens van fer esperar una mica massa, però també a dir de molts, l’espera va valer la pena, doncs els plats estaven molt ben preparats.

Tant a corre cuita que no vam tenir temps ni de fer els cafès, vam tornar a creuar el riu per marxar cap al Monestir benedictí de Sant Daniel, arribant-hi força més tard del previst. Allà, a redós de les seves mil·lenàries pedres vam poder celebrar junts l’Eucaristia, donar gràcies al Pare, lloar-lo i sentir-nos comunitat. Finalitzada la missa, la germana sagristana ens va fer un breu relat sobre la vida monàstica i ens va acompanyar a visitar el claustre, l’antic celler i la fogaina. Després d’aquesta breu visita, vam tornar cap al Barri Vell de Girona on ens esperava, després de passar el riu per quarta vegada, el flamant Julià que sense cap entrebanc ens va deixar a Barcelona.

Va ser un dia molt dens, en algun moment potser fins i tot massa, però va ser un dia bonic perquè el temps ens va acompanyar, Girona és una meravella de ciutat, els monuments visitats son excepcionals, les explicacions rebudes van ser de molta qualitat i la companyia va ser molt i molt agradable.

I fins la propera, que ja us anunciem que serà a la Catalunya Nord el proper diumenge 11 de juny, a Argelers de la Marenda, al Rosselló, per visitar el Memorial de l’exili republicà del 1939.

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Girona i Sant Daniel

Manel Grau

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Solsona i al Santuari del Miracle de Riner (20/11/2016)

El proppassat dia 20 de novembre, la nostra comunitat parroquial va fer la darrera de les excursions de l’any 2016. L’antiga ciutat de Solsona i el santuari del Miracle de Riner van ser les destinacions escollides i realment van ser ben aprofitades. Com sempre la partida des de la plaça Catalunya, aquest cop a les 8:30 del matí, ens va fer llevar ben d’hora però al retrobar-nos tots i a punt de pujar a l’autocar ja vàrem manifestar l’interès que provocava la visita a Solsona.

Aquesta ciutat de l’interior de Catalunya, potser per la seva llunyania, no ha estat gaire destí turístic dels barcelonins a desgrat, però, del seu evident interès. L’anada transcorregué sense incidents, potser amb algunes cares adormides i sobretot amb una molt bona i animada conversa de la majoria. Vam aturar un moment per fer l’habitual cafè en un hostal de carretera i al cap de poc estacionàvem a l’entrada de la monumental ciutat on al baixar de l’autocar vam poder veure, a l’altra banda del riu, la capçalera de la catedral.

Un cop passat el riu i abans d’iniciar la visita ens vam trobar amb en Marc Segués, un noi ben jove de l’Associació Ithaca que ens havia de fer de guia. Llavors, de seguida vam iniciar el recorregut monumental de la ciutat començant per la catedral, d’origen romànic i amb interessants elements de totes les èpoques i estils de l’art: des del romànic fins al neoclàssic. Sempre acompanyats d’en Marc, vam veure la patrona de Solsona, la Mare de Déu del Claustre i les dependències de la catedral fins que vàrem anar al lloc de la descoberta de la imatge: el pou del claustre on va ser amagada i posteriorment trobada. En aquest lloc vam tenir el regal d’unes veus infantils que, amagades, anaven desgranant les estrofes dels goigs mentre el guia ens contava la llegenda. Tot plegat va resultar un moment màgic que va deixar a tothom una mica emocionat.

Desprès de la catedral en Marc va continuar explicant-nos la història de la ciutat en un recorregut molt interessant pel cas antic: la plaça major, on algú del grup es va escapar per deixar sense existències de coca un dels forns tradicionals, el carrer de les cases nobles, el castell, la font de Sant Joan, per acabar a la casa dels “entremesos” de Solsona que conserva una bona col·lecció de bestiari, Àliga i drac inclosos i els gegants de la ciutat. Al final, com a comiat del nostre guia vam baixar al pou de glaç, un espai subterrani excepcional on vam conèixer la història del gel i els seus usos d’abans de la nevera.

Amb tot aquest recorregut ja s’havia fet l’hora de dinar i com que la gana apretava vam tornar a l’autocar i cap al Miracle falta gent. De seguida vam arribar però a aquelles hores, només teníem ulls per la jamància i ens vam adreçar al restaurant on ens serviren un àpat ben arreglat, d’aquells que fan de bon passar els dies de fred.

Havent dinat ja ens esperava el pare Xavier Poch, el superior de la petita comunitat benedictina que custodia el santuari. Ell va ser el guia aquest cop i talment com en el matí, vàrem anar seguint els espais del santuari mentre el pare Xavier ens desgranava la seva història i la de l’aparició de la Mare de Déu -el Miracle-. Al final de la visita, amb un efecte molt teatral, entràrem a l’església i ens enlluernà la brillantor fulgurant del magnífic retaule barroc, salvat de les flames de la guerra pels veïns. Vam poder-lo visitar i admirar de ben a prop la gran imaginació de l’artista que el va crear i l’amor amb el que l’han conservat els custodis fins al dia d’avui.

Després va arribar el moment de la celebració i ens dirigirem tots a la capella del Santíssim per fer l’Eucaristia amb mossèn Gaietà. Abans però i mentre esperàvem que es revestís, jo mateix vaig recordar els llaços que uneixen el Pi amb el Santuari en la figura d’un rector de la nostra parròquia, company de sant Josep Oriol i fill de la contrada. Acabada la missa, encara vam poder treure el nas a la sagristia i a algun altre racó del santuari i ja ben fosc, tornàrem a Barcelona, on arribàrem desprès d’alguna dormideta.

En resum: un dia ben aprofitat on vam poder fruir d’algun detall o altre: bons recorreguts històrics, monuments, paisatge, maresdedéus remeieres, un bon dinar, fresqueta i nostre Pare del Cel que ens mira sempre amb una mirada afectuosa.

Fins la propera!

Jordi Sacasas

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Solsona i el Miracle

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi al Santuari de la Mare de Déu de Núria (05/06/2016)

Tot i ser quarts de sis del matí, ningú es queixava de l’hora segurament per les ganes de passar una gran diada entre familiars, amics i companys. Era el diumenge 5 de juny de 2016 i esperant l’autocar que ens havia de portar a Queralbs començàvem la que anava a ser la sortida de la comunitat del Pi, configurada per la feligresia, l’Esplai del Pi i la Colla dels Gegants del Pi, al Santuari de la Mare de Déu de Núria.

Una de les raons per matinar la teníem en què per primer cop algunes de les figures d’imatgeria de la parròquia del Pi es desplaçaven fins a la Vall de Núria. Ho feien els Gegants petits del Pi, l’Oriol i la Laia, els quals, amb la col·laboració de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, podien pujar al primer cremallera del dia, gairebé posat a disposició de tots nosaltres atesa la seixantena de persones que ens hi havíem desplaçat. I d’aquesta manera, com qui no vol la cosa, a les 8 del matí i amb 3 graus de temperatura que marcava el termòmetre, arribàvem al Santuari de Núria, amb tot el dia per endavant per passar una bona i de ben segur aprofitada jornada.

Vàrem començar fent una excursió fins arribar al Pic d’Àliga, un lloc privilegiat per contemplar tota la Vall. Després no van faltar les visites obligades a l’Ermita de Sant Gil per deixar els nostres petits missatges plens de bons desitjos, i a l’interior del Santuari per visitar la Mare de Déu i, si era el cas, posar el cap a l’olla i fer sonar la campana. Tot, en part com a ritual però també i amb més motiu, en senyal d’agraïment pel moment que estàvem vivint i alhora gaudint.

Aprofitant la finalització de la missa del migdia, els gegants van fer els seus balls a l’esplanada. Pels geganters va ser un moment esperat, com si els hi semblés que per no fer les seves danses no arribava a tenir sentit la presència de les figures en aquell lloc tant emblemàtic. Per la gent que estava de visita per la Vall trobar-los va ser una sorpresa agradable que, amb l’ajuda del sol que va lluir durant tot el dia, feia anar de corcoll a tots els que portaven càmeres de fotografiar o mòbils per trobar la millor imatge.

Una vegada dinats, i com no podia ser d’altra manera, vàrem acabar la jornada amb la missa celebrada per Mn. Gaietà i cantant els goigs acompanyats de Mn. Joan, rector del santuari. Va ser, de nou, una mostra de la fortalesa de la comunitat del Pi, d’allò que ens uneix i que alhora ens fa forts, amb l’afegit en aquesta ocasió, de poder oferir la nostra forma de ser i de fer a la Mare de Déu de Núria.

Finalment, a les 6 de la tarda ja fèiem el camí de tornada, aquest cop amb el darrer cremallera del dia, i sense adonar-nos compte que arribaríem força tard a Barcelona. Teníem el convenciment que la jornada havia estat especial, difícil d’oblidar i amb les piles carregades ja pensàvem en quina seria la propera que ens tocaria fer.

Xavier López, cap de colla dels Gegants del Pi.

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Núria

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi al Monestir de Santes Creus i al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri (21/02/2016)

El diumenge 21 de febrer, 28 membres de la Parròquia del Pi passàrem un dia assolellat i preciós visitant el monestir cistercenc de Santes Creus (S. XII) i el Santuari modernista de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri (S. XX).

Tinguérem el plaer de viatjar en el temps i en l’espai. Per a mi ha estat molt enriquidor tornar a un lloc on no havia estat en molts anys, i conèixer-ne un de nou que m’ha sorprès. Tots dos llocs, sent tant diferents en l’estil i la forma, comparteixen la bellesa, la fe i la confiança en l’esdevenidor dels seus constructors. L’un és anònim, bastit al llarg de generacions per monjos i gent oblidada. L’altre té noms i cognoms: impulsor, D.M. Vives, jesuïta; arquitectes Josep M. Jujol (vinculat al Pi) i Joan Bassegoda i Nonell; i els veïns de Montferri. Deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Sortirem d’hora, i ja es veia que el dia seria molt bonic. Vam distreure el viatge escollint el dinar en un organigrama molt ben preparat amb una pila de plats, d’opcions i de colors. Al cap d’una estona el paisatge va anar canviant i ja érem al país de les vinyes i no ens calien distraccions. Així el camí se’ns va fer molt curt i entràvem al recinte del monestir per iniciar la visita i recular en el temps. Fa molt que no visiteu Santes Creus? Val la pena anar-hi, no només per l’esplèndida arquitectura i la bellesa del paisatge, si no també per la museïtzació que fa que, si no et bades el cap per les fosques, entenguis la vida dels monjos antics. El guia i els muntatges de llums i so, espectaculars, ens van fer conèixer la història del monestir i dels seus habitants. És una història de constància i de treball, de voler ser fidels a Déu i útils als germans. El monument és avui en part museu, però tot conserva la petja de la fe que el va edificar i permetrà, en un futur, tornar-lo a omplir de monjos si es vol. L’església, gracies a que sempre ha estat la parròquia, ha impedit l’enrunament quasi total de l’edifici, com ha passat a tants d’altres a rel de la Desamortització de Mendizabal.

El Santuari de Montserrat, molt recent, ens mostra l’empenta i la voluntat d’unes persones que es negaren a desistir del seu propòsit. Es va començar la construcció en 1926, quasi sense recursos, gràcies al treball comunitari de tota la gent de Montferri. Ja abans de la guerra van haver d’aturar l’obra, i va restar sota les inclemències del temps fins que en 1987 d’altres amb visió de futur, energia i fe van aconseguir el finançament per acabar-la. Sovint pensem que en èpoques passades tot era més fàcil que ara, que hi havia més diners i més ganes de fer les coses. Ens enganyem. Els temps sempre han estat difícils, i aquestes grans construccions, tant les pagades pels reis com les engegades pel poble humil, han necessitat molt d’esforç i perseverança, molta voluntat i molta fe per superar els entrebancs i les aturades, i aconseguir arribar a bon fi. Nosaltres, ara, les veiem magnífiques i esplèndides, i ho són. Però el que és realment magnífic i esplèndid és l’empenta de les persones que les van fer. No van caure en la temptació de pensar que tot estava perdut. No es van creure les veus que deien que els temps anaven per altres camins, que hi havia altres necessitats, que ja no calien edificis religiosos. Es van negar a seguir el pendent que porta a no fer res, o a fer el mateix que d’altres fan, i van construir la realitat que somniaven.

Ara nosaltres, i els que vindran després de nosaltres, gaudim del seu somni fet pedra i el podem omplir de pregàries, tal com vam fer el diumenge 21 de febrer.

Anna Agell

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Santes Creus i Montferri

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Rupit i al Santuari del Far (22/11/2015)

El diumenge 22 de novembre a dos quarts de nou del mati, la plaça de Catalunya de Barcelona ens somreia amb un “bon dia gent del Pi”, doncs ens trobàvem per anar a visitar el poble de Rupit i el Santuari de la Mare de Déu del Far.

Rupit és una vila de la zona natural de les Guilleries, a la comarca d’Osona, que s’alça sobre un gran roquissar on també s’hi recolza un castell construït l’any 1000 on hi habitava el vescomte d’Osona.  Encara es conserven les cases de pedra i els carrers estrets, hi ha un pont penjant fet per un ferrer i un altre medieval de pedra.

L’església parroquial de Sant Miquel és d’estil barroc i als afores del poble hi trobem l’ermita de Santa Magdalena. Al nucli antic hi ha vells casals de pedra amb bonics portals i entrades i finestres treballades, balconades de fusta i escuts. Destaca el carrer del Fossar acabat a la petita plaça de Cavallers, amb raconades i notables casals adossats al penyal del castell. Hi ha una segona placeta amb la Casa de la Notaria o del Soler, amb un sol per escut.

Després del tomb per Rupit, on ens vam fer la foto de grup, l’autocar ens va portar fins al Santuari de la Mare de Déu del Far dalt d’un espadat enclavat entre la Selva i la Garrotxa. És un edifici gòtic del segle XI, situat a 1.112 metres d’altura fet de còdols. Consta d’una nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada. S’hi venera una imatge gòtica de la Mare de Déu d’alabastre policromat de poc més d’un metre d’alçada, que representa la Mare alletant L’Infant. Al davant de l’església hi ha l’antiga cisterna adaptada al 1999 com a capella per a les ofrenes. Són impressionants les panoràmiques de gran bellesa que es poden contemplar des del mirador: a l’est des de l’Estartit fins a Tossa de Mar; al sud el Montseny i les Guilleries, el Turó de l’Home i la creu de Matagalls. En dies clars, les agulles de Montserrat. A ponent la cinglera que delimita el Collsacabra de les Guilleries, des de el Far fins a Tavertet.

En acabar la visita vam fer un dinar de germanor al restaurant del Santuari del Far i després celebràrem una Eucaristia íntima i entranyable sota l’atenta mirada de la Mare de Déu del Far.

Rosa Hereu

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Rupit i al Far. Son gentilesa d’en Josep Lluís Badal, Peque. Moltes gràcies!

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Sant Benet de Bages (07/06/2015)

El passat diumenge 7 de juny es va fer la darrera sortida que organitzava la Basílica del Pi del curs 2014-2015. Aquest cop anàvem a Sant Benet de Bages. A les 8,30 h. del matí ens trobàvem a la plaça Catalunya, amb molt bon ànim per passar un dia fent comunitat i a més, perquè el vespre abans el Barça havia guanyat la Champions.

A les 11 h. ja començàvem la visita guiada que era una combinació d’explicacions, projeccions d’hologrames i sensacions aromàtiques (olor de llenya cremada, vi…) que ajudaven a recrear i imaginar-nos la construcció i consagració de l’església, la vida quotidiana dels monjos i les revoltes que es produïren amb la desamortització de Mendizábal de 1835.

Va ser interessant veure l’església de nau única amb tres absis i l’original cripta amb simbologia de Montserrat. Una curiositat que encara no havíem vist en els monestirs que portem vistos fins ara era que en aquest hi havia calabós, fet que ens recorda que a més de monestir era un senyoriu medieval. Un cop acabada la visita a l’església hi havia la possibilitat de fer una altra visita al que eren les estances dels monjos i el claustre que amb el temps havien estat subhastades.

En una primera etapa els edificis es feren servir com a habitatges per als treballadors d’una fàbrica tèxtil però l’any 1931 la propietat va ser adquirida per Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas per 25.000 pessetes i l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va ser l’encarregat de transformar dites dependències en una residència d’estiu d’estil modernista. L’any 2000 el monestir va ser adquirit per Caixa de Manresa que hi va dur a terme una gran reforma. Així, vam poder admirar com una família nou rica convertia un monestir amb elements romànics i barrocs en una casa d’estiueig modernista amb llars de foc artificials perquè “semblés més medieval” o desmuntava i reutilitzava peces del retaule barroc o mobles de la sagristia per a convertir-los en mobles per a les diferents estances.

Espectacular, la terrassa d’aire modernista amb les bigues pintades de l’antic color “blauet”. Una altra excentricitat de la família fou buidar el cementiri dels monjos ja que estava situat just sota una terrassa i no trobaven que la vista fos adient per prendre la fresca.

Un cop acabades les dues visites vam anar amb autocar a Navarcles on dinàrem al restaurant Cal Muntané. Allà va venir una estoneta Mossèn Josep Escós, amic de Mossèn Gaietà i rector de la parròquia de Santa Maria de Navarcles on vam celebrar la missa en una capella petita i íntima.

Arribats a Barcelona l’autocar va haver de canviar l’itinerari ja que els carrers estaven plens de gent que esperava la rua del Barça que celebrava el triomf del dia abans. Prop de  la plaça Urquinaona l’autocar ja no va poder avançar més i vam donar la sortida per acabada. Això sí, en aquell moment vam coincidir amb la rua i els que volguérem vam poder celebrar la copa amb els jugadors del Barça. Un bon final de sortida i de curs.

Eva Guardiola

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Sant Benet de Bages, gentilesa de Pim Queralt i Jordi Espuny. Moltes gràcies!!

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Vallbona de les Monges (15/02/2015)

Els dies abans de la sortida havia fet molt fred. Fins i tot, a tocar de Barcelona, va nevar. Quin fred ens esperava a Vallbona al mig d’aquest febrer? Valents i ben tapats, un grupet de trenta de la comunitat del Pi vàrem sortir el diumenge 15 de febrer a les vuit de matí cap a Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, al bell mig de les terres de ponent.

A la Panadella, on vam parar a esmorzar, la boira no ens deixava veure el munt de neu que quedava glaçada a les voreres. No ens feia por el fred, teníem el nostre objectiu ben clar: visitar la cooperativa de l’Olivera i el Monestir, segurs que no ens faltaria l’escalf humà. Una mica abans de les onze vàrem arribar a Vallbona.

El Carles i l’Eva ens esperaven a la residència de la cooperativa amb cafè i llet calents! La casa està situada a la part més baixa del poble, davant dels camps de vinyes i oliveres. En Carles ens va explicar la història des de l’any 74 fins el que és avui l’Olivera, una cooperativa d’iniciativa social en la que en tot el procés productiu, tant al camp com al celler, incorpora a persones amb dificultats (http://www.olivera.org/). Ens explicava les diferents etapes que van anar passant, com van anar fent comunitat, com l’Evangeli és a l’origen i a la base de tot perquè tot es comparteix: feina, béns, preocupacions, projectes… Ens parlava també del canvi que s’ha viscut en el llenguatge: de parlar fa uns anys de “subnormals”, més tard dir “discapacitats” i ara dir “persones amb capacitats diferents”. Després vàrem pujar al Celler, i allà en Carles i l’Eva ens varen explicar tot el procés de producció que comporta fer els diferents tipus de vi, el cava, l’oli… Vàrem quedar admirats de tot el seu coneixement tècnic i de com s’han anat adaptant i formant per poder fer productes d’alta qualitat de manera econòmicament viable i adaptada al seu projecte social i humà. En acabar ens van oferir un tast amb una lliçó de com s’han de fer les degustacions de vi! Ben contents, i alguns carregats de vi i d’oli, vam anar baixant per fer la visita al Monestir.

El monestir de Santa Maria de Vallbona és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya, amb més de 850 anys d’història. La visita va ser una classe d’història i arquitectura molt interessant. Destaca el claustre trapezoïdal on cada una de les quatre naus és d’una època i un estil diferent: des del romànic, gòtic i fins a elements renaixentistes. També tres Maresdedéu precioses de diferents èpoques: la de Cor (s. XIV), la del Claustre (s. XII) i la de la Misericòrdia (s. XV); i la sala capitular del s. XIV. També el cimbori-campanar que, a més d’ésser d’extraordinària bellesa, és una de les obres més atrevides de l’arquitectura medieval perquè només s’aguanta en dues parets! Finalment ens van informar que aviat es podrà obrir el Museu Monàstic i una interessant farmàcia antiga amb peces de gran valor. Tornarem! (www.monestirvallbona.cat)

Vàrem fer un dinar “de diumenge” casolà a El Tallat. A les cinc de la tarda, l’església parroquial de Santa Maria ens esperava. El rector de Vallbona molt fraternalment ens va acollir i ja ens havia escalfat l’església perquè poguéssim celebrar la nostra eucaristia sense quedar congelats!. L’Evangeli del dia era molt adient pel que havíem viscut. Escoltàrem el text de com Jesús cura i reintegra a la comunitat un leprós (Mc 1, 40-45).

L’experiència de l’Olivera és aquest mateix Evangeli fet realitat avui!. I a nosaltres, com a comunitat, visitar una comunitat que ha posat els pobres al centre, ens fa créixer i ser més comunitat. Es fa “comunitat” visitant una altra comunitat, obrint-se, deixant-se interpel·lar! Cap a les sis, el sol de ponent ens acomiadava reflectint la seva llum groguenca sobre les pedres seques de la Serra del Tallat.

De tornada teníem el cor content i agraït. Conèixer i visitar una comunitat com l’Olivera ens fa a nosaltres créixer també com a comunitat. A l’autocar vàrem escoltar poemes de Salvador Espriu i vam cantar, veus i guitarra, les cançons de joventut i de sempre. En arribar a Barcelona, la gent preguntava ja quan i on faríem la propera sortida.

Pim Queralt

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Vallbona de les Monges

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Sant Pere de Casserres (26/10/2014)

Aquest diumenge de tardor es va llevar radiant, d’estiu gairebé. Amb tot, més d’un i d’una, per si de cas, es va emportar una peça més d’abric, ja se sap, els, però majoritàriament, les de Barcelona, desconfiades, pensen: a la Plana de Vic, i per aquells voltants, fa el temps que fa. La plaça d’en Berenguer, convertida en embarcament ininterromput de turistes, era un no parar de gent amunt i avall. Cap dels/de les nostres expedicionaris/es, però, va caure en la temptació, o en el descuit, d’enrolar-se cap a la Costa Brava o a Port-Aventura, i, fidels a la convocatòria, el nostre autocar va poder marxar amb tothom que era a la llista d’en Manel.

Al restaurant “Quatre Carreteres” de Tona, un dels nostres clàssics i en especial de la C-17, vam fer la parada matinal de rigor de mitja horeta. Amb la feina feta vam prosseguir fins el Parador de Sau. En enfilar cap el paratge del Bac de Sau, ràpidament, s’abandona la humanitzada Plana de Vic, i ens endinsem en el feréstec entorn de les Guilleries.

L’escenari de boscos i nobles masies, que se’ns mostra, es completa amb l’estretor, el pendent i el serpentejant decurs de la carretera que hi mena. Enmig de l’arbreda, al cap d’una estona de viatge, descobrim, de sobte, l’extensa i blava superfície del pantà de Sau, encaixonat pels cingles de Tavertet. L’autocar s’aturà per permetre que els/les expedicionaris/ries que ho desitjaven completessin el trajecte fins al monestir a peu. El vehicle sofrí una notable deserció, i l’asfalt s’omplí de persones de tota condició, tot i que el perfil femení i d’edat respectable, però “estupenda”, val a dir, n’era el més representatiu.

Els advertiments sobre la dificultat del sender van fer-s’ho repensar a alguns/es, però el gruix del personal va perseverar en el propòsit i tot seguit es formà la filera ordenada que exigia l’amplada del camí, corriol la major part del trajecte. L’itinerari a peu transcorregué per un bosc mediterrani humit, amb vistes al pantà que exigien una parada i una foto obligada. Després seguí carenant oferint més paisatges esplèndids, que tenien de taló de fons la Serralada Transversal, amb Bellmunt i el Puigsacalm com a referència. Sense massa pressa i amb gran satisfacció, s’anava avançant per la ruta, fins que arribats en un punt recordat per a tots/es, aparegué una imatge icònica i encoratjadora: El monestir encinglerat, allà, a l’extrem d’un pronunciat meandre del riu Ter, ara engolit pel pantà. Tothom va arribar, amb alguna empenteta, potser, en els passos més difícils, però amb una gran dignitat i alegria, que la majoria celebrà amb una visita al “Sr. Roca” del restaurant. Ens presentàvem, finalment, a la porta del monestir a migdia ben tocat, a misses, més aviat, dites, per continguda desesperació d’altres.

La visita al monestir, sota el mestratge del seu erudit i didàctic guia (disculpeu l’haver-ne oblidat el nom, però aquest és el peatge d’encarregar-me la crònica sense previ avís, perquè se n’haurien pres els apunts oportuns en el moment adequat), va ser memorable i acabà amb un sentit i calorós aplaudiment, mostra i expressió de la satisfacció general que restà en els presents en cloure-la.

Amb tot ja s’havia repicat, acabat la processó, i gairebé encès el ciri de les vespres, és a dir que era tardíssim, quan ens entaulàvem. En general tothom trobà el dinar exquisit, mostra condescendent de la gana que portàvem, superant amb resignada complaença els moments de certa “confusió” en trobar-se la taula parada per a menys dels comensals requerits o conviure amb les cares d’aclaparament amb la que ens obsequiava el personal de servei de l’establiment de restauració (família i parents de qui regentava el local).

Amb el sol ja ponent-se, pujàvem a l’autocar per completar la darrera etapa de la sortida dominical: Missa, “de vespres”, a Roda de Ter (val a dir que el canvi horari que estrenàvem aquell mateix dia, i el rellotge per posar a l’hora de l’autocar, van ajudar, molt, a generalitzar la sensació que fèiem tard arreu i sempre). Remuntant el Ter arribàrem, ja de fosc, no de nit, a Roda de Ter (població a la que us convidem a passejar-hi de dia i seguir els itineraris biogràfics i literaris d’en Martí Pol, el ”poeta del poble” que va saber compartir amb tots tants moments i anhels, i que avui, més que mai, les seves sàvies paraules en són mestratge i guia).

L’església parroquial de Sant Pere de Roda de Ter, ferma guardiana de la vila a l’entrada del pont vell, i, alhora d’acollidora presència, ens va donar la benvinguda i ens va oferir el seu recés (disculpeu, també, el no anomenar el seu Mn., però a qui agraïm, sincerament, la seva hospitalitat). Culminàrem el diumenge amb el mestratge de Mn. Gaietà que ens obsequià amb un evangeli deliciós: L’Amor a Déu i als nostres germans. N’haguéssiu triat una altre més apropiat per cloure una jornada de retrobament i de comunió?

Les obligades visites a l’únic lavabo disponible van propiciar que més d’un, i de dos, passegés tot el pont vell amunt i a vall, en una nit estranyament estiuenca a les acaballes de l’octubre a la plana osonenca. Contents/es, cansats/des, però amb ganes de repetir-ho, arribàrem a casa a quarts de deu, més d’hora del que ens hauria semblat.

Jordi Espuny

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Sant Pere de Casserres

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a Sant Pere de Rodes (11/05/2014)

El diumenge 11 de maig el matí va començar rúfol i ventós. Venia de gust no sortir del llit en tot el dia, però nosaltres teníem uns altres plans: la parròquia de Santa Maria del Pi havia organitzat una excursió a Sant Pere de Rodes. Va ser tot un encert, després de les visites a Poblet i a Scala Dei, ja que continuàvem la nostra visió dels grans monestirs de Catalunya amb un exemple magnífic.

Aquesta vegada el grup va ser més petit que els altres cops, però igualment ben avingut. L’autocar el conduïa una noia molt agradable que ens va acompanyar a tota la visita, encara que ja l’havia fet no feia molt. Però quan una cosa és interessant, és interessant, i una persona intel·ligent ho sap veure i aprofitar. De manera que vam deixar l’autocar aparcat a una certa distància i vam fer a peu el passeig fins el monestir. Un quart d’hora gaudint del mar i de la primavera, intentant esbrinar quina era la badia que es veia i cap on queia Roses.

Vam ser acompanyats a la visita al monestir per un guia molt ben preparat que parlava en català i responia les nostres preguntes de bon grat, doncs reflectien l’interès que la visita ens provocava. En acabar, la xofer li va fer preguntar que d’on era. És madrileny i fa només un any i mig que és aquí. Parla un català que ja voldríem que parlessin tots els que hem nascut a Catalunya. Ens va dir que ara ja només es dedica a l’estudi de les llengües mortes: llatí, grec i català.

Havent dinat vam fer la missa a Santa Maria de Vilabertran, aquest cop sense guitarres però amb un sermó interessant de Mn. Gaietà de Casacuberta. Vam visitar la canònica, que també és un edifici notable que mereix per si sol l’excursió. Ja que en el grup dúiem experts historiadors, com en Jordi Sacasas i l’Albert Cortés, ens en vam aprofitar i el Jordi ens va fer de guia. Vam arribar a Barcelona a quarts de nou.

Tot havia anat com una seda, fins el temps, un pel fred però sense pluja, i havia estat molt ben organitzat.

Espero que es facin d’altres excursions i que continuem coneixent el nostre patrimoni.

Anna Agell

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Sant Pere de Rodes

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi al monestir de Poblet (12/01/2014)

 

El 12 de gener de 2014 calia acabar de fer baixar els torrons d’una vegada i els del Pi vam decidir que la millor manera de fer-ho era anant tots junts d’excursió a Poblet. Aquí teniu la crònica que de la sortida ens han fet la Eli i el Jordi.

Ja fa un mes que vàrem anar a Poblet per visitar i aprendre el sentit de viure en comunitat, en un monestir cistercenc. Poblet, renascut com au fènix el 1940 després del seu abandó durant les desamortitzacions del segle XIX, ens va rebre amb els braços oberts. De la mà del monjo cistercenc Rafa Barruera, les primeres hores del matí i fins al migdia, vam poder comprendre la història de les seves pedres i la dels homes i dones que estimen aquest bell indret. La visita va ser molt amena i enriquidora. Les pedres ens parlaren d’amor a Déu, de cultura, de pau, d’història d’un país… Fortes vivències embolcallen la bellesa d’un dels monuments arquitectònics més bonics de Catalunya.

Després de tantes emocions, vam agafar forces tot dinant -alguns a l’hostatgeria i d’altres fent pícnic en una sala del monestir cedida amablement pels monjos-. Aquest moment de comunió fou perfecte per compartir amb els amics tot el que havíem après aquell dia. Però el plat fort encara havia d’arribar amb el testimoni de vida que ens va oferir el nostre amic Rafel a la tarda; una reflexió sobre la vida monacal al segle XXI.

Quin sentit té avui en dia viure per la pregària i en la pregària? Amb paraules i anècdotes vam anar entenent el sentit de la vida monacal: assemblea i comunitat, diàleg d’Esperit i silenci, austeritat i humilitat són la clau per copsar el sentit de la seva vida. La pregària és un exercici estimulant: posar-se a les mans de Déu, escoltar el que Déu vol de nosaltres i ser instrument de seu Amor.

Un exercici molt recomanable. T’hi atreveixes? Per acabar, i en el caliu de la petita capella de Santa Catalina (segle XIII), l’Eucaristia, concelebrada per mossèn Gaieta i el nostre amic cistercenc.

La vida de la comunitat del Pi bategava entre cants, pregàries i Evangeli i compartint el pa i el vi: petits i grans ens sentírem estimats per Crist. Va ser una experiència molt profitosa per gaudir de la convivència de la comunitat del Pi i esperem ben aviat poder-ne fer una altra.

Eli Valdés i Jordi Ferrer

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Poblet

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a la Cartoixa de Scala Dei (15/09/2013)

El passat 15 de setembre de 2013 la comunitat del Pi es va llevar ben d’hora ben d’hora per carregar els gegantons a l’autocar i fer camí cap al Priorat per tal d’iniciar el curs amb una jornada de convivència. Vet aquí la crònica de la sortida.

Ja fa uns quants anys que participo en el Retaule de Sant Josep Oriol fent el paper de beneficiat del Pi, i juntament amb la Montserrat formem part d’un dels grups que mossèn Gaietà organitza d’estudi de l’Evangeli. Quan vaig rebre el mail de la convocatòria de la sortida a la Cartoixa de Scala Dei miràrem les agendes i ens vam preguntar… “Ens apuntem?” I sí. Dit i fet.

El diumenge sortíem de la plaça Ramon Berenguer i, tot i que queien quatre gotes mal comptades, això no enterbolí les alegries de ningú en retrobar-nos després de l’estiu i explicar-nos com ens havien anat les vacances. L’autocar s’omplia de cares conegudes i d’altres que no ho eren tant, però els anàvem identificant com a companys del Retaule, dels grups d’Evangeli, de l’Esplai, de famílies del barri i de Geganters que, portant els gegantons, marcaven la nostra procedència.

La visita a la Cartoixa va ser molt enriquidora, la guia amb les seves entusiastes explicacions ens transportava a les èpoques d’esplendor dels frares cartoixans, podent entendre així la seva vida i l’activitat de la comarca. Els gegants acompanyats d’un flabiol van fer una emocionant ballada amb les parets del Montsant al fons.

Després d’una bona conversa tot dinant, a la tarda vàrem anar a l’església del poble a celebrar l’Eucaristia. Va ser un moment preciós de reflexió i recolliment, vàrem escoltar la paraula i les pregàries preparades amb cura tot expressant els desitjos d’una societat millor i amb l’espontaneïtat de donar gràcies pel curs passat i finalment compartir la pau i la comunió, expressió inequívoca de sentir-nos Comunitat.

En acabat  l’autocar ja ens esperava. Va ser una tornada molt alegre i animada, i, acompanyats de la guitarra, vàrem cantar les velles i noves cançons fins a posar fi a una jornada que ens ha deixat un especial bon record.

Jaume Gual

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Scala Dei

Punxeu aquí per veure el video de la ballada dels Gegantons del Pi a Scala Dei

************************************************************

Excursió de la comunitat del Pi a la Passió d’Esparreguera (14/04/2013)

Esparreguera

El passat dia 14 vam anar a Esparreguera per veure la representació de la Passió. Van organitzar la sortida els monitors de l’Esplai i hi vam assistir unes setanta persones, entre nens de l’Esplai, de la catequesi, famílies i feligresos acompanyats per Mn. Gaietà.

La Passió es representa en dues parts, una al matí i una altra a la tarda, per la qual cosa va ser un dia de convivència amb dinar de pícnic al parc de la vila. L’argument de l’obra és ben conegut de tots. El text que declamen ha estat escrit per un poeta d’Esparreguera i és totalment fidel als textos evangèlics, però la sorpresa i l’admiració és l’espectacle que representen els actors, cap d’ells professional. Quatre parts dividides en 37 escenes ens recorden la vida pública de Jesús, des de la tria dels apòstols fins que, ja ressuscitat, puja al Cel. La música és en directe, l’orquestra i els cantaires, ben coordinats amb els actors, juntament amb la il·luminació i els efectes especials, impacten i emocionen els espectadors i aconsegueixen que una representació de quatre hores es faci curta.

El teatre, construït expressament per aquest espectacle, és grandiós. Hi caben 1.600 espectadors i compta amb un escenari molt tecnificat que permet uns canvis escenogràfics molt àgils i perfectes. Esparreguera fa quatre-cents anys que representa la Passió. Actualment hi participen quasi 1.000 persones entre actors, tècnics, tramoies etc. tots voluntaris, que expliquen que no només mantenen una tradició, sinó que ajuden a donar feina i a millorar la cultura del seu poble.

La Passió d’Esparreguera va ser declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional l’any 1.983 i el 2.009 va rebre l’acreditació de Tresor del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra.

Anna Perramon

Estem contents i feliços d’aquesta sortida dels del Pi a la Passió d’Esparreguera. Va ser un dia en el que tot va sortir bé. Comunitat cristiana, monitors de l’Esplai, catequistes, geganters i molts nens de la Catequesi i de l’Esplai. La germanor va ser palesa i en dono gràcies a Déu. Les coses van bé perquè hi ha gent que les fa possibles.

Gràcies!

Gaietà

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a la Passió d’Esparreguera