(Català) Claus de volta

Sorry, this entry is only available in Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.

Una de les primeres coses que sempre expliquem a la gent que ve a visitar la nostra basílica és que es tracta d’un temple d’estil gòtic català.
El gòtic català (o meridional) té unes característiques pròpies que el diferencien del d’altres territoris d’Europa. Una d’elles és que l’edifici té poca decoració escultòrica, tant a l’interior com a l’exterior, i la que hi ha la trobem concentrada en llocs molt concrets: als portals d’entrada, als capitells interiors de la nau i a les claus de volta. Aquesta sobrietat ornamental contribueix a ressaltar la puresa formal de l’església i la fa més solemne i majestuosa a la vista.
Amb tot això, no ens passa per alt la qualitat de l’escultura de les claus de volta de la nau, potser les més belles de la ciutat.

Les vuit claus de volta que coronen cada tramada de l’església i que estabilitzen la coberta representen escenes relacionades amb la Mare de Déu, la nostra titular, excepte la clau de volta del presbiteri, que representa a Crist en Majestat envoltat del tetramorf. Aquesta és també és la més gran de totes, arribant als 2,05 metres de diàmetre.

 

 

 

 

 

 

 

Les altres, començant des del presbiteri fins a l’entrada, escenifiquen l’Anunciació (tram 1), la Nativitat (tram 2), l’Epifania (tram 3), la Presentació de Crist al Temple (tram 4), les Tres Maries davant del Sepulcre (tram 5), la Pentecosta (tram 6) i finalment, la Coronació de Maria (tram 7).

Moltes de les claus de volta, tenen els escuts de la Casa Reial d’Aragó, de Barcelona i del Pi esculpits al tronc per les dues bandes.
Les nostres claus han hagut de passar per moltes vicissituds: durant el setge de 1714 una de les bombes que es disparaven contra la ciutat caigué sobre la coberta i de resultes d’això part de la volta de l’absis es va desplomar i va destruir el magnífic retaule renaixentista de l’Altar Major. Després van ser encalades i repintades per a les festes de beatificació de Sant Josep Oriol (1806) i durant la destrucció de 1936, la calor provocada per l’incendi va afectar tot el sostre i en va esquerdar unes quantes, que es van refer posteriorment. Al museu de la basílica podreu veure’n alguns fragments i notareu que conserven els colors originals del segle XIV. Per això, explicàvem abans, que la majoria ha perdut la seva policromia original, llevat de la clau de volta de l’Anunciació, que fins i tot conserva part de la decoració de la plementeria que hi havia pintada al voltant seu. Si us hi fixeu bé, veureu que és d’un color diferent a la resta.
La nostra basílica conté multitud de petits tresors. Només cal aixecar el cap i obrir bé els ulls per admirar-los.

Albert Cortés